Més racons!

Un altre dels racons que trobam a l'aula és el racó dels missatges secrets. Cada nin té un sobre amb el seu nom penjat a la classe. D'aquesta manera, els companys li poden escriure missatges secrets, que ja poden ser cartes, dibuixos, etc. Quan un nin té un missatge el seu sobre està girat. Sovint es deixen missatges! Estan molt contents quan veuen que el seu sobre està girat. Vos deix unes fotos dels sobres!!

Tallers i Racons

A la majoria de les meves publicacions he fet bastantes crítiques al meu centre de pràctiques, però això no significa que tot sigui dolent. Jo he estat molt a gust fent les pràctiques allà, però hi ha coses millorables.
A més de tot això, també fan tallers i racons que possibiliten que tots els alumnes puguin dur a terme un aprenentatge adaptat a cada un.

RACONS:

Un dia a la setmana a l’hora de català es duen a terme els racons. El que més fruit treu és el de botigueta. Tots els alumnes estan molt motivats quan toca al seu grup anar a la botiga. Allà es treballen àrees com llengua i matemàtiques, ja que els alumnes han de tenir converses imitant les que tendiren si anessin a una tenda a comprar i també han de sumar allò que compren, han de pensar el canvi que han de tornar... Al principi, quan compraven tenien un paper on apuntaven allò que compraven i el que valia, per poder fer una suma total dels preus dels productes. Ara es fa més tasca de càlcul mental. Ara ja no apunten al paper, sinó que sumen mentalment els preus, i miren si les monedes que tenen lis basten per comprar tot allò que han agafat. Utilitzen monedes d’un i dos euros, que són les que han vist a matemàtiques. El que fa de botiguer comprova la suma, les monedes que li donen i el canvi que ha de tornar. És molt interessant veure com han avançat, perquè al principi necessitaven molt l’ajuda i aprovació del mestre i ara duen a terme una feina molt més autònoma, funcionen quasi sols.

 
TALLERS:
Quan jo vaig arribar, es duien a terme tallers de plàstica i de medi.
Els tallers de plàstica es duien a terme en agrupacions, entre els alumnes de primer i segon. Hi havia 5 tallers, i a cada un es feia feina amb un material diferent. A la meva aula fèiem feina amb plastilina. Era molt interessant veure les feines dels alumnes, la seva motivació i les ganes de saber quina era la feina que durien a terme aquell dia. Es tractaven temes com la forma, la textura, la profunditat, etc. Aquests tallers van acabar fa un parell de setmanes.

El taller de llengua consistia en la realització d’obres de teatre. La funció definitiva la vam fer ahir davant tots els pares. Ha estat una feina molt guapa. La felicitat que desprenien ahir els infants era impressionant. Amb aquests tallers es fomentava molt l’expressió oral. És interessant veure com alguns alumnes als que els costen algunes assignatures, a les hores de teatre feien una feina boníssima. També ha servit perquè els alumnes que tenen dificultats per expressar-se practiquin la comunicació oral gaudint de fer-ho. S’ho han passat molt bé. A més, el fet de fer la representació davant els pares els motivava molt. Abans de començar estaven tots eufòrics, amb moltíssimes ganes de començar, i amb molts de nervis. Quan van acabar, només demanaven si havia sortit bé, si ho havien fet tan bé com sabien.
És una manera que els pares s’impliquin amb la feina dels seus fills, perquè els han ajudat a estudiar els papers, han aportat els vestuaris, etc.

Aquesta manera de fer feina és molt competencial encara que les mestres diguin que no fan feina per competències. Per exemple, a la botigueta es treballen competències com la matemàtica, lingüística, social i ciutadana, d’autonomia i iniciativa personal... Als tallers, es treballen competències com la cultural i artística, la lingüística, la d’autonomia i iniciativa personal, social i ciutadana...

En aquests aspectes, s’ha fet una gran feina!

Projecte cooperatiu?

En aquesta publicació us vull comentar com hem acabat el projecte de medi a la meva aula. Per això, recordaré primer les diferències entre una gestió centralitzada de l’ensenyament i una estructura cooperativa:

Gestió centralitzada (Ensenyament centrat en el professor)	Estructura Cooperativa  (Aprenentatge a partir del treball cooperatiu)
•  La major part de la feina se centra en activitats dirigides a tot el grup (explicacions, exemplificacions, ...) i en el treball individual (lectures, exercicis, ...).	•  El treball s'estructura en grups reduïts ( 3 a 5 alumnes) que, amb diferent grau d'autonomia, s'organitzen per resoldre individual i conjuntament les tasques que es proposen.
•  El treball en grup és esporàdic i acostuma a ser de curta durada, normalment per aplicar aprenentatges anteriors.	•  Es treballa en el context de grup. Les explicacions generals són puntuals, la interacció amb el docent es fa en el marc del grup de treball.
•  L'aprenentatge d'un individu és independent del de la resta d'alumnes, el dispositiu pedagògic s'orienta cap a l'aprenentatge individual	•  En una primera fase, segons l'organització de la feina, s'alterna el treball individual amb el col·lectiu, però sempre hi ha una fase de comunicació en la que es promou la interacció i l'aprenentatge a partir dels companys del grup.
•  La classe és fonamentalment magistral, se centra en l'activitat del professor que administra i controla contingut, tasques, espai i temps.	•  La classe depèn de l'activitat dels grups cooperatius, que poden arribar a prendre decisions sobre les tasques a realitzar, els recursos necessaris i la durada de la feina.

Una vegada vist això, me n’he adonat que a la meva aula realment no s’ha realitzat una tasca cooperativa per dur a terme el nostre projecte, que és com realment hauria de ser. Com ja vaig explicar en una altra publicació, el projecte es sobre els animals. Des del meu punt de vista, hi ha hagut una gestió de la feina en grups molt millorable. S’exigia als infants que fessin feina cooperativament sense que ningú els hagi ensenyat abans a fer feina d’aquesta manera. Com he dit a la publicació anterior, la dinàmica de classe normalment és tancada, basada únicament amb el llibre, i més ara a final de curs, que gairebé l’únic objectiu que es veu dia a dia és acabar els llibres. Per això, la feina grupal es deixa molt de banda. Per això, els alumnes estan acostumats a fer feina al seu ritme, com més aviat millor, sense que ningú els faci el contrari o aporti més idees. S’ha vist molt clarament que hi ha hagut conflictes per aquest aspecte, perquè tothom volia posar lo seu perquè “és lo millor perquè es lo meu”. Ha estat molt difícil fer-los entendre que aquesta no és la millor visió, sinó que tots podem aportar coses noves que abans no coneixíem. 

Ara ja hem acabat el projecte, però aquests valors dels que estic parlant no estan, ni molt manco, inculcats als infants. A més, per fer els grups de feina no s’ha mirat gens que estiguessin equilibrats en quant a caràcter dels alumnes, per això ens he trobat amb grups que no feien gens de feina perquè no hi havia ningú que estires a la resta, o amb grups que tot eren conflictes perquè ningú cedia davant les aportacions dels companys.

Per tot això he vist la necessitat de fer feina per la cohesió del grup, perquè sinó és molt difícil que les feines en grup funcionin. De fet, he pogut veure que l’infant que presenta NESE no ha fet gairebé res durant tot el procés del projecte, només feia feina quan una de nosaltres anàvem a dir al grup i a ell mateix que havien de fer feina tots, i què era lo que havia de fer cada un. Quan acabava la seva tasca, ja no feia res més.

Des del meu punt de vista, s’hagués pogut treure molt més suc d’aquest projecte. Tal vegada no s’haguessin treballat tants de continguts curriculars, però si continguts actitudinals que són tan o més importants com els altres.

He llegit un text per internet que reflexa bé el tema de la importància dels continguts extracurriculars front als curriculars, encara que a les escoles sovint aquest aspecte no es té gens en compte:

CARTA D’UN ALUMNE AL SEU MESTRE:

“Ensenya’m COM aprendre i no només QUÈ he d’aprendre; a PENSAR i no només QUÈ he de pensar, així desenvoluparé a meva intel·ligència i no només la meva memòria. Senyala les meves qualitats i reconeix les meves habilitats. La confiança que així desenvolup m’anima a esforçar-me i me fa sentir valuós i adequat. Ten en compte el meu progrés, no només el resultat final. Anota allò que faig bé, no només el que està malament. Així me sent motivat a seguir millorant [...]”.

Llibre de text i alumnat amb NESE

A la meva aula, encara que es facin activitats que si que responen a les necessitats de tot l’alumnat, s’utilitza molt el llibre de text, massa des del meu punt de vista. La majoria de classes es basen en aquesta metodologia. Com ja hem parlat molts de dies a classe, aquesta metodologia no sol fomentar l’aprenentatge de tots els alumnes de l’aula, sinó que únicament aprenen bé aquells que se’ls dóna bé aquest tipus de font. Ara bé, què passa amb tots aquells alumnes que no funcionen d’aquesta manera? Què passa amb aquells alumnes que aprenen millor manipulant, o escoltant, o parlant, etc etc etc?? Els deixam molt de banda si tenim com a única font de coneixement el llibre. Amb això no estic dient que no es pugui utilitzar el llibre de text a les aules, però crec que s’hauria de tractar com un recurs, un dels molts que tenim avui en dia. Me fa molta gràcia el fet que a les classes d’anglès la mestra utilitza un llibre de text digital, a la pissarra interactiva, però simplement fa el mateix que feia abans, però com diu ella, ja no ha de passejar les “flash-cards”, ni la ràdio, ni els CDs... Realment aquest és l’ús que hem de donar a les pissarres digitals? Simplement fer el mateix que sempre, però amb les cançons ja integrades? Deixem que els infants siguin els vertaders protagonistes de la SEVA educació, deixem que xerrin, que comentin, que expliquin i que descobreixin, que realment és del que aprendran!

De cara a l’alumnat amb NESE, utilitzar el llibre de text com a únic recurs i a més un recurs sagrat l’únic que fa es perjudicar el seu aprenentatge i la seva motivació, i més si no s’adapten com és necessari. Jo me trob amb això a l’aula, que els nins que els costa més, ja siguin o no NESE han de seguir un ritme perquè el llibre s’ha d’acabar, i si no acaben, són deures per casa. A saber les hores que es tiraran a casa per acabar una feina que no els diu res de res... Crec que és molt necessari que molts de mestres recapacitin sobre què és l’educació, a qui va dirigida, i quin objectiu té. Perquè molt sovint s’obliden de tot perquè han d’acabar un llibre...

Relació Mestre-Alumne

M’agradaria fer una reflexió sobre quin ha de ser el nostre rol com a futurs docents. Crec que ja és hora de deixar de banda les relacions “fredes” amb els alumnes, ja sigui a nivell personal com a nivell d’aula. Pens que a la majoria d’escoles als alumnes se’ls tracta amb afecte i estima. Però a nivell purament docent, encara hi ha molts mestres que tenen la visió que ELLS són els únics que poden ensenyar qualque cosa dins aquella aula. Per desgràcia, crec que la majoria pensa així... L’altre dia a la meva aula hi va haver una situació que em va incomodar una mica, perquè la meva tutora va decidir utilitzar aquesta frase: “voltros no sou aquí per dir-me què he de fer o com ho he de fer, sou aquí per aprendre lo que JO vos dic i punt”. Crec que realment no pensa això que va dir, perquè encara que majoritàriament les classes siguin unidireccionals, també fa participar als infants, i els deixa que contin coses relacionades amb allò que estudiam, i veiem què podem aprendre d’allò que ens conten els nostres companys. Però realment em va fer pensar en la quantitat de gent que hi deu haver que realment fa servir aquestes frases perquè realment la seva pràctica docent es basa simplement en això, en el jo t’ensenyo, tu calles. Hem de difondre el missatge que nosaltres creiem que millorarà l’educació dels nostres infants, tan a nivell acadèmic com personal i social. Què en penseu? Creieu que aquest tipus de pràctica unidireccional fomenta una educació inclusiva?

Vos deix un vídeo que reflexa això que us estic comentant.

Suport a la meva aula. Un suport inclusiu?

Com ja he dit en publicacions anteriors, faig les pràctiques al CEIP Blanquerna 1r curs. A destacar, a l’aula hi ha un infant amb NESE que necessita una adaptació significativa, però que realment no es duu a terme. Dia a dia, veig com a aquest infant se li demana exactament al mateix que a la resta: si avui toca fer dues pàgines del llibre de matemàtiques de sumes duent, a ell li demanen exactament el mateix. Aquest nin no ha estat escolaritzat fins poc abans de que jo arribés al centre. Com vos podreu suposar, el seu desfasament curricular és important. Li costa molt fer feina de manera autònoma, i l’objectiu principal és que aprengui a fer-ho. Ara bé, si aquest nin just sap fer, tot sol, sumes sense dur-ne, com li podem demanar que les faci duent? És una contradicció molt gran, ja que no es té en compte l’objectiu a assolir.

Cognitivament no té cap problema, per tant, jo pens que ja arribarà el moment que sigui capaç de fer aquestes sumes, etc. 

Durant aquest temps que he estat al centre, la meva tutora sovint me demana que m’assegui amb ell per ajudar-lo a fer les feines, i amb una persona devora que li va dient les passes a seguir si que aconsegueix fer-ho. Però què passarà quan jo no hi sigui? Aquest infant realment no ha après res. Es veu clarament quan el deixes tot sol, és capaç d’estar una hora sense fer pràcticament res, perquè no sap com fer-ho.

Sense anar més enfora, l’altre dia vaig fer una classe de medi d’una unitat didàctica que jo he preparat. Vàrem veure les característiques que tenia una casa mitjançant un joc i un power point interactiu, i després els alumnes havien de fer una descripció de la seva casa. Els hi vaig donar una fitxa, on hi havia el començament de les frases, perquè sinó no saben ben bé que han de posar. A aquest infant li vaig adaptar la fitxa. Simplement li vaig posar a dalt les coses que podia posar, per exemple què trobàvem a casa seva: bany, cuina, bugaderia... El resultat va ser el que jo esperava: va fer la feina tot sol, i va fer el que tocava, perquè saba què era el que havia de fer. De tant en tant anava a veure què tal estava, si li sortia, i li resolia els dubtes que li anaven sorgint, igual que a la resta del grup.  Ell estava molt orgullós d’haver fet aquella feina i haver-la sabut fer tot sol. Quan va acabar la classe li vaig ensenyar la feina a la meva tutora i li vaig explicar que d’aquesta manera ell sabia exactament què havia de fer, no estava perdut, però la seva resposta va ser: “sí, es que quan ell vol fa feina, però només quan vol...”. Vos podeu imaginar la cara que vaig posar...

Per altra banda, el suport normal es fa de diferents maneres:

• Per una banda, la PT se’n duu als alumnes que tenen algun tipus de necessitat de l’aula durant una o dues hores setmanals.
• Per altra banda, es fan desdoblaments en grups heterogenis que permeten més atenció per cada alumne.
• A vegades ve a l’aula la mestra de religió a donar suport a tot el grup.

Me pareixen molt encertats els desdoblaments, a més en fan bastant sovint, i es veu que estan més cobertes les necessitats de tots els alumnes. També que vingui una mestra a fer suport dins l’aula. Però, si veuen que això dona bons resultats, per què hi ha la necessitats de treure els alumnes de l’aula?

Educació Inclusiva a les escoles

En aquesta entrada vull parlar sobre l'escola inclusiva. Per això he cercat un vídeo il·lustratiu on es mostra una mica els diferents models educatius que podem trobar des del punt de vista de la acceptació de les diferències de tots:

                                          

Com podem veure, ens mostra formes d'educació des de l'exclusió fins a la inclusió, passant per la separació i la integració. 

Crec que, per desgràcia, encara hi ha poques escoles que hagin arribat al punt d'inclusió educativa. Està clar que això no es una cosa que s'aconsegueixi en un sol dia, sinó que es tasca de molt de temps, de molta conscienciació tant de pares com de mestres, i també d'alumnes. Parlo dels alumnes perquè a ells els hi hem d'ensenyar des de ben petitons que les diferències entre uns i altres són la realitat del món, que cap és igual que l'anterior, i per això hem de crear una escola i una aula on es doni cabuda a cada un dels infants, cada un amb les seves diferències que els fan especials i únics. 

Hi ha moltes escoles que es troben en una fase de integració, que accepten alumnes amb dificultats a les aules, que no els treuen de l'aula per fer suport, però que ajunten a tots els alumnes amb "les mateixes característiques", és a dir, amb NESE, per així donar-los "una atenció personalitzada" que els ajudarà a aprendre, mentre que la resta de la classe duu a terme una feina totalment diferent. Fa falta molta conscienciació per tal que aquestes escoles, que ja han fet una passa (deixar als alumnes dins la classe) arribin a entendre la riquesa que dona que els alumnes aprenguin dels alumnes, de TOTS els alumnes. 

Una escola inclusiva ha de dirigir els seus esforços a oferir una educació integral i de qualitat per a tots els alumnes, independentment de les seves característiques personals. Simplement tenint en compte aquestes característiques per oferir la millor educació possible per tothom, no per separar en grups als alumnes d'una aula.

Un projecte inclusiu requereix, més que recursos materials, un canvi d'actitud.